Redirecció

dimarts, 9 de febrer del 2010

Paradoxa d'estar per casa



El vespre aixafa la tarda. Fa dies que busco excuses per justificar-me com m'he oblidat de fer el que més m'agradava i com més barates eren les justificacions que se m'acudien més brillaven, com hauria pogut deixar de seguir-les? Eren neons perfectes enmig de tanta foscor. Ara esmorzo de nit i dino a les onze del matí, ara em poso taló per anar a córrer, ara compto les bigues enormes de fusta del sostre quan hauria d'estar ballant. Ara és ara. No tinc remordiments per haver callat durant tan de temps, només la recança de saber que no hi ha estructura de paraules possible que pugui allotjar tot aquest silenci, la hivernació domèstica en re menor que estic gaudint mentre la nit s'estavella contra la plaça.

divendres, 29 de gener del 2010

Trasllat



Ens veiem quan acabi les obres (de neurones i caixes).
Prometo buscar espais per fer espai a tots els cubells de la brossa. Per reciclar tots els sentiments. El que no sé és si hi haurà prou contenidors.

dimarts, 19 de gener del 2010

Terra


Vas regar un trist full de paper blanc i va parir un estampat de caseta amorfa i un arbre de gran copa verda. Sempre la mateixa casa, sempre el mateix arbre. Més enllà, va néixer un camí de confuses roques rodones. Era igual quantes vegades ho provessis, els colors sempre et retornaven el mateix paisatge. Tenies cinc anys.

Ara treus fum per la boca i les pedres que abans eren de plastilina semblen ulls que et miren contantment. Tots els insectes del teu subsòl t'observen i tu ja no ets tu, sinó una trista imatge que retorna deformada a través dels ulls compostos dels insectes que han llogat part del teu imaginari. Mai un dibuix havia estat tan sòlid, ni tan poblat. El que més greu et sap és que només pots veure la casa, i l'arbre, en somnis.

O en els records. Tenen totes les tonalitats de colors que hi guardats en aquella caixa fèrtil que els més agosarats en diuen infantesa.

dilluns, 11 de gener del 2010

Interludi


Quantes coses importants t'has oblidat de fer avui?

dissabte, 9 de gener del 2010

Aigua


Bucejar és el recurs més simple per sentir-nos ingràvids, la dosi necessària d'aventura que es recepta als que tenim mal d'alçada. Necessito un arnès amb escafandra per seguir fent veure que floto graciosament i per demostrar-me que, a dos-cents metres sota terra, el cim és el mateix que el fons perquè la meta és arribar fins a on sempre falta l'aire i aconseguir sobreviure. Mentre no trobi el meu no-final, m'entretinc esquitxant els que es queden a la vora.

divendres, 8 de gener del 2010

Aire


El vent va desfer tots els meus camps d'ocells d'origami. Tu eres una tempesta fabulosa i jo no volia la calma. Innocentment, com només saben fer-ho els inconscients, vaig estimar els monsons que habitaven a les teves celles i els meus turmells van mudar en un pluviòmetre per mesurar la teva respiració quan dormies vora la porta. Bandera vermella a la platja de l'amor, bandera pirata acampada darrera les llàgrimes. Pobre petit pollet, que vas quedar a mercè del tsunami. Amb la calma de la matinada, quan havien desaparegut tot els angles rectes del meu prat de roselles, vas decidir remoure altres terres, violar altre mars verges. Només et vaig dir adéu amb una mà de trist paper blanc.

Del testament de la teva massacre avui només ha sobreviscut un petit estornell, fet carn de cartolina daurada.

dimecres, 30 de desembre del 2009

Promesa complerta


Amb set anys tot sembla més gran del que realment és. El mirall deformat d'aquells ulls que no s'atrevien a veure a distància porten a la memòria gots de fanta de taronja gegants, la dolorosa espera de dues hores abans de confondre's entre ones i petites guerres sagnants porcions quilomètriques a la cantonada de casa. Tot és més gran quan ets petit. La infantesa puja el contrast de les coses. Aleshores ja m'agradaven les làmpades de vidres de colors. Set anys i set mesos. Nas enganxat a l'aparador de sota de casa. I nou. I deu. I onze. I molts. Milers de viatges de tovalloles molles amb la imatge de libèl·lules, mosques i tot d'animalons enganxats peça a peça.

Aquesta tarda m'he comprat, per fi, un d'aquests trossets de natura de trencadís, de collage tròfic. Crema la bombeta i me la miro, somrient, des del racó del menjador. Perquè a vegades la vida necessita ser contemplada a través de trossets de fantasia, com quan teniem set anys.

Passat simple

Determinants articles

Creative Commons License